Es pot evitar la política?

Política

A veure, és que a mi, la política no m’interessa…”. Amb aquesta premissa evasiva, molts cops es dona per acabada una discussió, sigui en l’àmbit que sigui. I és doncs, l’excusa perfecta per evitar un posicionament incòmode i forçat per part de l’interlocutor que, depenent de la nostra resposta, donarà per vàlides unes suposicions que ja tenia sobre nosaltres o en formularà de noves. 

La creença que nosaltres no formem part d’aquest joc de presa de decisions és una fal·làcia que ens hem anat repetint a nosaltres mateixos, i és que, encara que ho vulguem negar, a totes nosaltres ens interessa la política i ens condiciona, des de les decisions més simples de la nostra vida a l’estabilitat de l’ordre mundial. Per tant, per què insistim en que la política no és per a nosaltres i per què això no és veritat?

En primer lloc, com comentava, és evident que si nosaltres ens autoimposem la idea d’alienació política és per evitar sentir la responsabilitat que això comporta. Cada fet que succeeix al nostre voltant acostuma a ser en resposta a una certa política adoptada i, per tant, preferim no assumir el risc que aquesta proposta fracassi i patir-ne les conseqüències. Per exemple, si no ens posicionem ni a favor ni en contra de que el nostre estat aposti per unes polítiques ecologistes, és evident que no ens sentirem ressentits per una possible reducció de llocs de treball en sectors contaminants, però tampoc ens sentirem culpables quan apareguin símptomes irreversibles del canvi climàtic com pluges torrencials o sequeres inacabables.

També cal tenir en compte el factor social i la pressió que exerceixen les noves tecnologies i els mitjans sensacionalistes, els quals cada vegada tenen més influència. N’és un clar símptoma el fet que aquells sectors polítics que radiquen en l’odi surtin propulsats en presència mediàtica i ocupin l’espai d’aquelles que no gosen aixecar el cap, no fos cas. Avui en dia, és un gran atreviment posicionar-se en públic, perquè el linxament al qual estàs exposat per part dels detractors dels teus ideals és tan plausible que, en exercici de costos racionals, preferim no exposar les nostres idees a l’aparador social.

Cal afegir el cansament social al qual està exposada la ciutadania per part de la classe política. Si agaféssim les premisses per a l’estructura política que defensava Plató a la seva República, calia que els millors, els més experts, tinguessin les regnes dels nostres governs. Però és evident que la desil·lusió en descobrir la nostra realitat, sumat al fet que es prenen massa decisions pensant en les futures campanyes i no en les futures generacions, ha desmotivat la població a implicar-se en la política, i a creure que “això no va amb mi”. S’hi sumen aquells que consideren que ningú és capaç de representar-los, de la qual cosa parlarem més endavant.

A tota aquesta llista, cal sumar-hi el factor de la conformitat. Per què ens conformem? Què fa que a nosaltres ens estigui bé el que facin, mentre “em deixin viure en pau”? Potser perquè trobem el poder massa allunyat de nosaltres, potser perquè sentim que ja està tot fet i que encara que jo m’hi expressi en contra, res canviarà. O també hi poden cabre aquells que pensen que la informació no és accessible, que és massa complicat entendre “allò que fan allà dalt” i que, per tant, no val la pena escarrar-s’hi gaire.

Per tot el que he enumerat, sumat als milers d’exemples personals que podrien explicar-nos tots aquells del nostre cercle social habitual, ens queda clar per quines raons les persones podem pensar que la política és alguna cosa externa a nosaltres i no cal que ens esforcem a formar-hi part activament. Però, per què realment sí que forma part de nosaltres i per què és important que sigui així?

En primer lloc, perquè sociològicament és inevitable. No podem viure sense prendre decisions, és evident. Tot i que pels indecisos de mena (com un servidor) ens serà molt més difícil, és impossible d’ajornar indefinidament. En tot cas, encara que a vegades quedi innocentment camuflat, cada decisió que prenem respon a una política, encara que sembli absurd. Per exemple, quan reneguem al metge sobre el perquè ens ha fet esperar tanta estona a la sala d’espera, estem manifestant una queixa en contra de la precarietat del sistema sanitari. Succeeix quelcom semblant quan decidim entre comprar al comerç de proximitat o al gegant de vendes en línia; quan decidim no menjar carn o derivats d’animals; quan condemnem hipòcritament un noi per maquillar-se; quan reciclem a casa o quan agafem el bus en lloc del cotxe.

El problema d’això —i en relació al cost que mencionava del fet d’estar exposats a l’aparador social— és la vergonya o la por que ens fa lligar la nostra vida i les nostres conductes amb unes ideologies concretes. El fet que se’ns consideri d’un col·lectiu polític determinat és un factor clau a l’hora de desmarcar-nos en la política i, al mateix temps, per exemple, sembla que el fet de votar un partit que aposta per una agenda verda ens eximeix de ser uns supercontaminadors la resta de la legislatura. 

Però, com ja anava dient, és impossible no formar part de la política com a tal. En primer lloc perquè, tal com he demostrat, no podem decidir no prendre cap decisió, i assumint que cada decisió es pot relacionar amb una idea política concreta, hauríem de viure inertes per poder no formar part de la política. Entès això, per què és important que assumim aquest rol de participant actiu en aquest joc, i no ens ho quedem mirant?

Responent per ordre a les causes enumerades al principi, és evident que hem de ser conseqüents, i hem d’assumir el risc de les nostres decisions. Jo sempre defenso que és millor votar malament que no votar, per un motiu: només aquelles que han exercit el sufragi tenen dret a queixar-se per les gestions de la governança, tant les que els varen votar (per l’incompliment d’allò en què creien que votaven) com les que no (en aquest cas per una demostració que no tothom els va escollir a ells). Les persones que no van votar a ningú van llançar un missatge d’indiferència i, com a resposta legítima, el poder pot mostrar també indiferència per aquelles que en el seu moment van decidir no participar en el joc. Recuperant l’exemple d’abans sobre les polítiques climàtiques: davant d’una emergència ecològica és molt fàcil dir “jo no em mullo”, però en el fons, aquesta persona serà culpable tant de la pèrdua dels llocs de treball com de l’auge del canvi climàtic, ja que haurà renunciat a ser decisiva a favor d’una o d’altra política.

Sobre el factor social, potser a primera vista és el més difícil de refutar, però entrant a fons en la qüestió, considero que cal la valentia per trencar aquesta dinàmica. Hem de poder ser lliures d’expressar allò que no ens sembla bé a l’aparador social, si no, l’espai en el que disposem per fer-ho cada vegada anirà desapareixent a favor d’aquells que no volen que aquesta expressió existeixi. A més, donant la volta a la truita, considero que avui en dia les tecnologies ens posen a les nostres mans les eines perquè puguem denunciar les polítiques que no ens semblen bé i per tant, d’implicar-nos en aquest canvi. Iniciatives com el #Blacklivesmatter o el #MeToo són moviments que activament proposen un canvi a la política i a la normativitat social actual i que, per tant, també estan canviant l’statu quo utilitzant la política essent-ne actors presents.

Pel que fa a l’esgotament i a la percepció nefasta que tenim dels nostres representants, només cal dir que si permetem que la població es desmarqui de les decisions de governança per despit a les qui les prenen, només estem donant via lliure a què puguin seguir aplicant mesures sense cap sistema de rendició de comptes. Per tant, si estem en legítim desacord amb les decisions que prenen les persones que ostenten el poder, no hi ha res més contraproduent pels nostres ideals que no participar del joc polític. En aquest cas, el boicot en la participació electoral, més enllà de ser una xifra, no canviarà la pertinença del poder fiduciari a la classe política i, per tant, no ens servirà de molt.

Finalment, el conformisme és un sentiment provocat per una retroalimentació de la situació; si hi ha una part de la població que renuncia al seu dret de dir-hi la seva, els poders es podran permetre el luxe d’allunyar-se de la ciutadania i, per conseqüència, més gent es sentirà lluny de la presa de decisions, creant un cercle viciós difícil de trencar. Si no trobem ningú que ens representi, potser és l’hora d’aixecar la nostra veu més enllà i fer un pas endavant. I si no entenem el què hi passa, mai és massa tard per començar a aprendre, tot és posar-hi ganes!

Amb tot, la finalitat d’aquest article no és transmetre la idea que participar en la política signifiqui assimilar el sistema establert; com a éssers racionals, la política i la presa de decisions formen una part inherent del nostre esperit crític, el qual hem d’utilitzar, precisament, per ser crítics amb nosaltres mateixos i l’statu quo establert. Hem de ser capaços, en definitiva, d’utilitzar totes les eines al nostre abast per tal de formar part del món i la societat com a subjectes actius i no com a objectes passius o aliens. Al final, a qui afecta la política és a nosaltres, i aquest nosaltres el formem tots.

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *