Llenguatge i salut: bilingüisme, cognició i multiculturalitat.

WhatsApp Image 2021-02-19 at 7.46.23 PM

Per bé que pot semblar per a alguns un debat irrellevant, hi ha un persistent i generalitzat prejudici cap al bilingüisme i no només des de la perspectiva del multiculturalisme, sinó també des de l’àmbit de la cognició, i de retruc, de les ciències de la salut. Aquesta opinió s’estén sobretot en els grans països com Rússia, Xina o els Estat Units, on malgrat tenir una població diversa, la gran majoria utilitza únicament un sol idioma, en aquest cas, el rus, el mandarí i l’anglès respectivament.

El bilingüisme s’estudia des del terreny de l’adquisició del llenguatge, un dels àmbits de la ciència cognitiva més interdisciplinaris, ja que abraça la psicologia, la logopèdia, la biologia, la filosofia i la lingüística. Els avenços en aquest camp es tradueixen en una major comprensió de la competència lingüística dels humans, i els seus progressos presenten aplicacions directes en el tractament dels trastorns de conducta, així com dèficits cognitius, lingüístics i d’aprenentatge. 

Un dels majors mites sobre l’adquisició de dues llengües en edat infantil és que els infants poden experimentar un retard en el desenvolupament del llenguatge, ja que l’aprenentatge de les dues els pot confondre, i conseqüentment, afectar a la seva intel·ligència. Sense cap mena de dubte són opinions equivocades, i no hi ha evidències que recolzin la certesa d’aquests judicis.

En primer lloc, el bilingüisme no causa cap mena de dèficit, i si un nen comença a parlar més tard respecte a l’edat “prevista”, pot atribuir-se a una combinació d’altres factors, com deficiències auditives, de la parla i de cognició, o bé no deure’s a cap origen patològic en concret. Tot i que s’ha documentat que fins als cinc anys un nen monolingüe presenta un vocabulari més ample i ric que un nen bilingüe, aquests s’anivellen de manera progressiva a mesura que van creixent.

De fet, són nombrosos els estudis que avalen el major rendiment els cervells bilingües. A tall d’exemple, certs estudis demostren que hi ha una clara tendència a què els adults que s’identifiquen com bilingües no desenvolupin l’Alzheimer o bé en retardin els seus símptomes. I en efecte, no solament suposa avantatges per als adults sinó que un segon estudi demostra també els seus beneficis per als nadons. Els subjectes d’aquest experiment van ser tres grups de nadons de set mesos. El primer estava format per nadons italians, el segon per eslovens, i el tercer per bilingües italiano-eslovens. Primerament se’ls presentava un joc amb peluixos, i tot seguit, es canviava d’activitat. Sorprenentment, els nadons bilingües van ser els que més ràpidament van saber adaptar-se al nou joc, mentre que els nens pertanyents als altres dos grups van necessitar més temps. A més a més, recentment estudis fets en poblacions bilingües que presenten patologies com el TEL semblen indicar que el bilingüisme no hi té un paper determinant.

I per què el bilingüisme treballa en benefici de les capacitats cognitives en generals i lingüístiques en concret? Segons la lingüista Maria Polinsky, una de les possibles hipòtesis és que el domini de les funcions executives es relaciona amb el control de les llengües. Les activitats executives agrupen processos cognitius reguladors, localitzats principalment al còrtex prefrontal del cervell. Engloben activitats com l’atenció, la flexibilitat mental, la solució de problemes, la supressió de distractors, així com la distribució de les tasques. Són operacions que es donen de manera repetida en les interaccions dels parlants bilingües, cosa que els entrena i habilita a ser més competents en termes de cognició general.

Així doncs, no és d’estranyar que el bilingüisme sigui una opció preferent. Des d’una perspectiva antropològica, l’anormalitat és el monolingüisme. Més de la meitat de la població del món és bilingüe, i són escassos, per no dir inexistents, els països o comunitats on només es parla una sola llengua. Un cas especial és el de l’anglès, la llengua que té més parlants no nadius, i per conseqüent, la majoria de bilingües comparteixen l’anglès com a llengua no materna. Fruit d’aquesta situació sociolingüística, s’han impulsat importants canvis en el sector de  l’ensenyament. Tot sovint, s’ha tendit a promocionar l’anglès com a segona llengua, i a equiparar els estàndards de competència amb les aptituds lingüístiques d’un nadiu, cosa que ha promogut un elitista model monolingüe anglès. Com ja hem vist, aquesta política no només actua en detriment de les capacitats cognitives del nen sinó que també que pot fracturar els vincles socials i emocionals amb la seva cultura materna.

El bilingüisme és per Polinsky un estil de vida, de fet l’estil de vida que hauria d’imperar en els programes logopèdics, educatius i culturals. Diferents estudis en ressalten la seva rellevància en el camp de la salut i el benestar, ja que els parlants bilingües gaudeixen de major habilitat executiva i major reserva cognitiva, avantatges que es relacionen freqüentment amb altres àmbits com l’aprenentatge o el desenvolupament socioafectiu. I no menys important i valuós és el fet que el bilingüisme beneficia l’experiència humana individual i col·lectiva, és a dir, el multiculturalisme.

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *