La vacuna de la COVID-19: la incertesa de les negociacions amb perspectives de futur

Foto_NacionalismeVacuna

“No one is safe until everyone is safe”. Aquest es l’eslògan que va triar l’Aliança Mundial per les Vacunes i la immunització (GAVI, per les seves sigles en anglès) per promoure una distribució justa i equitativa de la vacuna contra la COVID-19. El propi director General de l’OMS, el doctor Tedros Adhanom Ghebreyesus, assegurava, a principis de gener d’aquest any 2021, que una distribució equitativa de la vacuna entre els diferents països era, no només una qüestió moral, sinó que es tractava d’un tema de salut pública, estratègia i gestió econòmica. Tot i això, les estadístiques demostren que totes les dosis actuals i a curt termini ja han sigut venudes a un grup reduït de països rics, moltes d’aquestes dosis encarregades mesos abans de que Pfizer-BioNTech, Moderna i posteriorment AstraZeneca-Oxford anunciessin l’èxit de la fase tres dels seus assajos clínics. De fet, s’estima que els països amb menys recursos (molts d’ells països africans) només podran immunitzar un 20% de la seva població, la qual cosa es considera insuficient per aturar la transmissió del virus. El que molts cops se’ns escapa és que mentre el virus continuï sense estar controlat encara que sigui en una única regió del món, ningú, sigui del país que sigui, estigui vacunat o no, estarà segur. Només cal recordar com va començar tot. 

Moltes són les qüestions que convergeixen en el dilema moral  que envolta la vacuna de la COVID-19: les organitzacions internacionals implicades, la tan desitjada i reivindicada cooperació multilateral, les desigualtats entre països però també dins d’un mateix país, i el que alguns han batejat ja com a “nacionalisme de la vacuna”, la qual cosa és el resultat esperat del debat que sorgeix al combinar una crisis sanitària amb els diferents interessos polítics i econòmics. No obstant, crec important analitzar la qüestió des del punt de vista temporal, concretament des de les possibilitats que ofereix la perspectiva de futur en les negociacions entre les diferents parts implicades en la producció, distribució i compra de les diferents vacunes. 

La vacuna d’AstraZeneca és considerada, tant pel seu cost inferior com pel fet de tenir una logística de transport molt més senzilla, la vacuna amb més possibilitats d’arribar als països menys desenvolupats. De fet, la pròpia companyia es va comprometre a vendre les dosis a aquests països a preu de cost, sense obtenir-ne cap tipus de benefici. Malgrat això, la major part de la capacitat de producció de les principals companyies farmacèutiques durant el 2021 ha estat ja venuda o reservada per part d’un petit grup de països, entre els que trobem els Estats Units, Canadà (que ha acaparat un total de nou dosis de la vacuna per habitant), el Regne Unit o la Unió Europea, un grup de països que, per contra, només representen el 13% de la població mundial. Per altra banda, la majoria d’assajos clínics sobre la COVID-19, incloent els assajos de les vacunes, han tingut lloc en els països del sud global, com per exemple els experiments duts a terme per la farmacèutica Johnson&Johnson a Sud Àfrica, país on el gegant americà té pensat produir la seva vacuna, vacuna de a que, no obstant, no es beneficiaran els ciutadans sud-africans, almenys els que pertanyen als sectors més pobres i marginals d’una societat caracteritzada per les grans desigualtats intraestatals. És per això que molts es van oferir com a voluntaris per a participar en els diferents assajos, que veien com la seva única possibilitat d’accedir a la vacuna en un futur pròxim —i no tan pròxim. 

El cas de Sud-Àfrica és un exemple del problema de fons que trobem en el COVAX, el programa impulsat per l’OMS, el GAVI i el CEPI per tal de garantir un accés equitatiu i just de la vacuna. El programa divideix els països participats entre aquells que poden finançar la vacuna i, per tant, col·laborar en el fons econòmic comú, i aquells països que no poden permetre’s pagar les dosis de cap vacuna de la COVID-19 per sí mateixos i que, per tant, depenen d’aquest fons comú. Però en aquest mapa d’actors no es tenen en compte països com Sud-Àfrica o algunes regions d’Amèrica Llatina que no computen ni com a país “ric” ni com a país “pobre”. Podem dir que el COVAX reflecteix la idea d’una resposta global per a un problema mundial, és un exemple de la necessitat d’una cooperació multilateral per tal de garantir l’erradicació d’una amenaça internacional en un món extremadament globalitzat. El problema arriba quan tots els actors involucrats en aquesta resposta no tenen els mateixos recursos i, per tant, el mateix poder. 

Tot el que hem mencionat ens porta a la conclusió de que, efectivament, tot i l’existència del COVAX, els països desenvolupats han preferit arribar a acords bilaterals amb les diferents companyies farmacèutiques en detriments als canals multilaterals. En aquest sentit, tot i que el mes d’abril el G20 es va comprometre a treballar per aportar un total de 8 bilions de dòlars, la realitat que actualment encara falten 4.5 bilions de dòlars per a un correcte finançament del COVAX. Aquí trobem l’eterna tensió entre dues formes d’acció paral·leles i, al mateix temps, oposades: el multilateralisme i el que alguns han batejat com el nacionalisme de la vacuna, és a dir, les accions motivades únicament pels interessos propis, en aquest cas dels diferents governs. És el cas de la Unió Europea, una de les principals impulsores del COVAX que, no obstant, ha sigut una de les parts més actives en les negociacions i acords bilaterals amb les diferents farmacèutiques. 

Podem concloure simplement que el nostre sistema social, polític i econòmic ens porta inevitablement al xoc d’interessos i a al principi de maximització dels beneficis. No obstant, crec necessari plantejar-nos com s’autojustifica la hipocresia política actual: per què molts dels acords polítics o legals s’acaben incomplint? Tots els compromisos estan condemnats al fracàs? Tenen algun poder real les institucions internacionals?

En el seu article Strategic ignorance and global governance: an ecumenical approach to epistemiologies of global power, Grégoire Mallard i Linsey McGoey plantegen, en el marc de l’auge del populisme i el nacionalisme actuals, que en un món globalitzat com el nostre, la línia entre coneixement i ignorància és cada vegada més ambigua, és a dir, existeix un “buit epistemològic” que tant els actors tan públics —en aquest cas els governs i organitzacions intergovernamentals— com privats —companyies farmacèutiques— utilitzen per justificar les seves accions. Els autors de l’article ho anomenen “unseeing proceduralism”, que podríem traduir com a procediments passats per alt, ignorats. La idea fonamental és el fet que es tracta d’un mecanisme que s’aprofita de la incertesa que presenta el futur, el qual permet negociar i arribar a acords al mateix temps que les diferents parts s’autoconvencen de que realment compliran els diferents compromisos en un futur que ja arribarà.

Per tant, podríem dir que la logística del COVAX i el dilema moral entorn a l’accés a la vacuna de la COVID-19 queda emmascarat per la possibilitat que tenen els governs, organitzacions i companyies d’ignorar si realment, en el futur, podran o no complir els seus acords i compromisos. Pot ser que aquesta visió sigui massa idealista i que realment el món funcioni en el marc del cinisme i les mentides polítiques, però crec necessària la reflexió sobre la possibilitat d’un nou tipus d’epistemiologia en la que un és capaç d’anul·lar la seva visió crítica i moral i deixar de plantejar-se les conseqüències reals de les seves accions en una societat i sistema basats en l’individualisme i l’obtenció de beneficis. Tot i que és veritat que el fet que es desenvolupés més d’una vacuna va impedir que cap farmacèutica disposés del monopoli de la COVID-19, igualment cert és que la desesperació dels governs per assegurar la immunització no del món, sinó del seu país, ha garantit, gràcies en part a l’opacitat dels contractes i acords entre governs i farmacèutiques, que aquestes disposin d’una gran quantitat de beneficis quan, en realitat, el producte, la vacuna, no està, ni molt menys, garantida.  

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *