Un segon Brèxit? L’escenari lingüístic de l’Europa post-Brèxit

bandera-papel-gran-bretana-caja-carton-signo-ue-diferentes-banderas-sobre-fondo-verde-espacio-copia-salida-gran-bretana-ue_338799-4582

Si indubtablement la sortida del Regne Unit ja es presentava com un dels reptes més costosos a escala legal, comercial i econòmica per a la Unió Europea (UE), recentment Clément Beaune, secretari d’estat francès d’afers europeus, ha obert la porta a un debat més profund sobre la cultura europea post-Brèxit: cal seguir mantenint l’anglès com a llengua oficial de la UE?

Tot i que la seva pregunta anava més encarada a reforçar de nou el francès com a llengua d’intercanvi entre els països europeus, aquesta ha suscitat temptadores idees davant el creixent sentiment antianglès que està emergent en països com França. En la mateixa línia, Le Figaro, un dels principals diaris francesos, publicava un mes enrere la iniciativa de tornar a ubicar com a primera llengua de la UE el llatí, no només per la seva validesa històrica, sinó també per la seva connexió materna amb les nostres llengües romàniques. Es tracta, certament, d’una proposta força il·lustrada i que perfila una ambició diplomàtica que va més enllà de les relacions polítiques entre els mateixos estats europeus. L’autor del suggestiu article posa el cas de la recuperació de l’hebreu com a llengua oficial d’Israel, un pla lingüístic exemplificatiu de que ressuscitar el llatí no és un projecte irrealitzable sinó possible i competent. En pocs mots, el babilònic escenari lingüístic europeu segurament ha estat i és un dels desafiaments sociolingüístics més interessants, i han estat moltes les propostes per trobar la fórmula d’equilibrar un sentiment de pertinença nacionalista i a la vegada europeu.

Des del meu punt de vista, una de les iniciatives més atractives és la proposada pel catedràtic Moreno Cabrera: la intercomprensió passiva o plurilingüisme analític. Us imagineu un ciutadà francès i un ciutadà italià mantenint una conversa fluida, cadascun dels dos parlant en els seus respectius idiomes? Podria ser una situació no tan desballestada si els ciutadans europeus avivéssim les habilitats lingüístiques i cognitives que ens permetessin comprendre altres llengües per bé que no necessàriament ser-hi prou competents per parlar-les. Per Moreno Cabrera, no només és una mesura d’agilitat burocràtica, gràcies a possibles estalvis de recursos i millores d’ús dels serveis d’interpretació i traducció en els òrgans institucionals, sinó també una eina de fomentació del multilingüisme. A tall d’exemple, sota la premissa de la intercomprensió passiva, un discurs pronunciat en hongarès només es valdria d’uns dos o tres intèrprets per cobrir totes les llengües de la cambra, ja que la traducció a una llengua romànica, com ara l’italià, seria compresa per altres membres de parla romànica, com parlamentaris espanyols, portuguesos o francesos. A més a més, permetria en última instància que els parlamentaris europeus poguessin expressar-se lliurament en la seva llengua sense haver de recórrer a l’anglès.

La idea de Moreno Cabrera troba els seus orígens en els grans assagistes europeistes com Umberto Eco que defensaven la traducció, és a dir, la preservació d’una interacció més rica fonamentada en el xoc de llengües, com a talismà lingüístic i, de retruc, cultural  d’Europa. L’ús de diferents llengües en una comunitat o el poliglotisme no entès en aquests termes de la intercomprensió passiva deriva en l’erecció d’una llengua per sobre de les altres, tal com ha esdevingut amb l’anglès. Indirectament, la proposta de la intercomprensió passiva sosté la premissa que totes les llengües estan dotades dels mateixos mecanismes per expressar-se i que només difereixen superficialment en la seva realització, és a dir, que totes les llengües són prou vàlides i valuoses.

De totes maneres, assumir aquest nou repte d’entendre la comunicació presenta també unes conseqüències a l’hora de concebre l’aprenentatge i ensenyament de les llengües, ja que trenca amb la tradicional idea que sense instrucció sobre les realitzacions concretes d’una llengua no és possible comunicar-s’hi. Potenciar una intel·ligibilitat passiva entre llengües de contacte obliga a renovar els mètodes de l’ensenyament de llengües a favor d’una pedagogia que avivi la sensibilitat metalingüística i el coneixement conscient de la llengua pròpia. A més a més, requereix posar èmfasi en l’aprenentatge dels fenòmens d’àrea, aquells trets que llengües no emparentades en origen comparteixen a causa de l’estreta convivència entre els seus parlants. De totes maneres, el nou enfocament s’ha d’acompanyar d’un renovat èmfasi en els aspectes culturals, ja que milloren la comprensió de lèxic i expressions autòctones.

 La proposta de Moreno Cabrera es diferencia notablement d’altres propostes com l’europanto, la creació d’una llengua artificial basada en els trets lingüístics de les diferents llengües que conformen la UE. D’entrada, la intercomprensió passiva és més respectuosa amb la riquesa lingüística dels països europeus i les seves llengües minoritàries, ja que permet preservar les característiques patrimonials d’aquestes llengües sense que es vegin substituïdes i, finalment, eclipsades per una llengua estàndard. Amb tot això, més enllà d’una proposta lingüística, la intercomprensió passiva és una bona postura política per reconèixer el latent multilingüisme de les complexes societats europees, marcades per la coexistència de diferents comunitats, llengües i cultures.

En efecte, l’estat de les llengües europees post-Brèxit està a debat, i certament un debat que no podem deixar passar, ja que s’hi posen en joc el futur de les nostres llengües, cultura i, conseqüentment, identitats. És atractiu, malgrat ambiciós, el perfil d’un parlant europeu educat en la intercomprensió passiva de les llengües amb les quals està en contacte. Permetria estalviar recursos i establir noves metodologies per a l’ensenyament de les llengües, amb èmfasi en l’adquisició d’estratègies comunicatives que facilitessin una conversa recíproca. De totes maneres, és innegable no reconèixer que el món actual es troba sota la sobirania econòmica, política, i cultural dels països anglosaxons, i que la pressió lingüística de l’anglès és cada vegada més penetrant en els espais institucionals, comercials i educatius. Tot i això, podria el Brèxit ser l’esdeveniment que desencadenés un nou escenari lingüístic a Europa?

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *