Un petit tastet d’un gran arquitecte; un petit homenatge per a un gran poeta

Copyright - joanmargarit.com

Joan Margarit, poeta i arquitecte nascut a Sanaüja (Segarra) el 1938, ens deixava el passat 16 de febrer a l’edat de 82 anys.  Margarit ha estat reconegut tant per la seva vocació literària —ha estat guardonat amb diversos premis com el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda o el Premi Cervantes— com per la seva faceta arquitectònica, doncs ha participat en projectes tan emblemàtics com l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc o la direcció de les obres de la Sagrada Família. A més, ha estat el poeta català més llegit dels nostres temps, un reconeixement que no està a l’abast de qualsevol.

La seva doble faceta artística queda plasmada a l’obra que ens deixa, la seva herència cultural. Un dels trets característics de la seva poesia és que ha estat creada, autotraduïda i publicada tant en català com en castellà simultàniament. Així, la seva obra destaca no només per la qualitat, sinó també per l’especial i complex procés de creació. Aquesta dualitat ens permet parlar de versions d’un mateix poema, més que traduccions. La diferencia? L’essència. Són poemes que parteixen d’una mateixa idea, pensament o sensació, sempre reconeixible, però expressades de maneres diverses.

Amb l’objectiu de retre homenatge a aquest gran poeta, i també com a comiat, avui recuperarem dos poemes titulats Prenent cafè al fer-se de dia y Tomando café al levantarse el día (2013) respectivament. Ambdós poemes permeten constatar les diferències lingüístiques entre les traduccions, diferències molt pròximes a contradiccions d’un mateix individu, del nostre cervell, que percep una mateixa imatge de manera diferent a l’enfrontar-se a ella en una o l’altra llengua. Es tracta d’un fenomen tant increïble com fascinant, embellit a partir de preciosos i precisos versos.

Prenent cafè al fer-se de dia

Entre l’ansietat sorollosa del trànsit
la vida pot lliscar amb suavitat
en un bar qualsevol, tranquil·la i lluny.
Hi ha un somriure a un racó del finestral:
no és dins ni fora, és només l’absència.
Cadascú gronxa un bressol buit
i mira a una altra banda,
cap al lloc per on surt el sol vermell,
autoritari de la infància.

Tomando café al levantarse el día

Incluso con el ruido y la ansiedad del tráfico
la vida puede deslizarse
con suavidad en cualquier bar, tranquila y lejana.
Hay, en un ángulo del ventanal, una sonrisa:
no está dentro ni fuera, tan solo es la ausencia.
Cada uno mece una cuna vacía
y mira hacia otro lado,
hacia el lugar por donde sale el sol
rojo, autoritario, de la infancia.

Les dues versions del poema presenten ambients diferents i distants, però alhora similars i familiars. De manera quasi paradoxal, la lectura d’un poema complementa la següent, però també es contradiuen; s’allunyen i s’aproximen alhora. L’ambient, tan inefable i subjectiu, les sensacions i les emocions varien en expressar-se en diferents llengües. No obstant això, Margarit —en la seva faceta de poeta-traductor i com a autor del poema—, compta amb una perspectiva de coneixement més pròxima a l’original que nosaltres, com a lectors o lectores, no tenim. De fet, no sabem quin dels dos poemes és l’original, el primer; potser van ser escrits paral·lelament. Amb tot, aquesta posició privilegiada permet a l’autotraductor prendre decisions que diferencien els dos poemes.

Aquesta noció és especialment rellevant en el món poètic, ja que l’elecció, la posició, el ritme, la rima i la fonètica de les paraules és extremadament rellevant tant pel que fa a contingut com a forma del poema. En aquest cas, Margarit recupera i demostra la seva faceta d’arquitecte que li permet organitzar dues versions del poema de manera que cadascun presenta detalls lingüístics i sensorials propis. Són dos edificis totalment diferents, edificats sobre els mateixos fonaments i, pot ser, un material similar; un mateix arquitecte que dirigeix l’obra i la construcció formal, però buscant resultats diferents adaptats a l’entorn, en aquest cas lingüístic.

El mateix poeta, conscient de la importància del paper dels i les lectores, aconsella i proposa una manera de llegir els poemes peculiar: llegir de veritat. «La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. Per això penso que, abans de fer-ho d’una manera erudita, s’ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d’interpretacions o anàlisis crítiques, sense que res no interfereixi, i menys les observacions fetes des de molt lluny de la senzilla i profunda penetració de les paraules en el nostre ànim. Dit d’una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema. Pot ser que aquesta soledat a vegades incomodi i que llavors un es tanqui amb els versos envoltat d’una biblioteca —real o per acumulació d’altres lectures— d’estudis literaris i filològics». (Margarit, 2015: 104)

En llegir i rellegir de veritat els dos poemes per separat ens adonem de la peculiaritat de la literatura de Margarit: la lectura, el bagatge cultural, la llengua i la percepció de cada individu exerceixen un destacat paper, tant o més important que la mateixa sonoritat, rima i elecció del llenguatge. Com llegim i com escriu s’igualen per crear una poesia que ens parla i ens apel·la.

Així doncs, les imatges evocades en els primer versos del poema català s’han de comparar amb les imatges de la versió castellana. Des del mateix títol podem apreciar aquests petits canvis: en català, l’acció es passiva, mentre que en castellà Margarit opta per una acció activa, idea que sembla suggerir una personificació que apareix al llarg del poema i fins als últims versos, on s’invoca un sol rojo y autoritario.

D’acord amb aquest suggeriment, el poema català s’inscriu en un ambient concret: és «entre l’ansietat sorollosa del trànsit» (v.1) on «la vida pot lliscar amb suavitat» (v. 2). No obstant, la versió castellana aporta un canvi significatiu. La vida ja no llisca, no «se desliza» sinó que «[puede deslizarse] incluso con el ruido y la ansiedad del tráfico» (v.1-2). En aquest cas hi ha un impediment, però tot i això, la vida aconsegueix lliscar. La decisió de canviar la preposició «entre» per l’adverbi «incluso» no és el resultat d’una aporia del llenguatge, sinó que es un canvi conscient i deliberat. Es tracta d’un ambient diferent, unes circumstàncies semblants, però no idèntiques.

Aquests dos exemples (una selecció mínima de la seva extensa obra) exemplifiquen el característic i admirable procés creatiu de Margarit. Tanmateix, el prestigi i grandesa de la seva obra va més enllà: Margarit ha escrit i versionat la seva pròpia poesia, creant a partir d’una mateixa idea dues poesies paral·leles, dos edificis, dos monuments i dos homenatges al català i el castellà respectivament. Dues obres d’art i un gran llegat d’un gran poeta.

_________________________________________________________

MARGARIT, JOAN (2015). Des d’on tornar a estimar. Barcelona: Proa.

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *