Les Vespes d’Aristòfanes: Sobre el conflicte generacional.

aristofanes

Llegir una peça literària del món antic requereix sempre un preàmbul a fi de poder entendre la totalitat de l’obra, si és que mai és possible del tot. A la Grècia del segle V aC., la comèdia fou un esdeveniment cultural únic que va trasbalsar Atenes amb una efervescent exaltació artística, intel·lectual i social. Són poques les obres que s’han conservat del teatre còmic atenès, algunes peces de Cratí, Èupolis, i les esplèndides comèdies d’Aristòfanes, una de les quals, Les Vespes, és la més rellevant per il·lustrar no només el caliu de l’Atenes del segle Vè sinó també la validesa dels dilemes que els antics comediògrafs es formulaven. 

En aquells temps, Atenes batallava la Guerra del Peloponès contra Esparta, i havia obtingut una sèrie de victòries militars que van consolidar la popularitat de l’emergent polític Cleó d’Atenes. L’aclamació de la gent va nodrir les influències de Cleó en els afers militars i a les corts judicials, i tal com els textos testimonien, es valia d’aquesta xarxa de domini per perseguir dissidents polítics i implementar lleis a favor seu. És en aquest context que el comediògraf atenès Aristòfanes posa la seva producció teatral al servei de la invectiva política contra Cleó, de la qual en neix tot cicle d’obres que s’inicia amb Els Babilonis (426 aC.) i el segueixen Els Cavallers (424 aC.), Les Bromes (423 aC.) i Les Vespes. Convé saber que en el teatre grec, la data de composició d’una peça teatral estava sotmesa a la festa en què es representava. Les Vespes d’Aristòfanes va ser escrita per a ser presentada durant els jocs de les Lenees (Λήναια) de l’any 422 aC., festes celebrades en honor a Dionís, déu del teatre, i per antonomàsia del vi. 

De manera breu, el fil argumental de Les Vespes gira entorn de la dement passió de Filocleó (lit. en grec antic ‘el qui estima a Cleó’) per jutjar els altres amb parcialitat i sense escrúpols. El seu fill, el sensat Bdelicleó (lit. ‘el qui odia Cleó’), el reté a casa seva tancat amb l’ajuda en va dels esclaus Sòsias i Xàntias. Diversos intents frustrats de fugides per part de Filocleó omplen els primers versos d’humor. Tot i això, els amics del pare, els jutges disfressats de vespes, van a buscar-lo a casa seva. El vesper de jutges forma el cor de l’obra i dona significat al títol de la comèdia. Seguidament, es produeix una grotesca discussió sobre la condició dels jutges. Paulatinament, Filocleó es va desfent davant els arguments del seu fill, que li mostren el veritable esclavatge dels jutges, que estan a mercè del govern corrupte d’Atenes. Finalment, el cor dona la victòria a Bdelicleó. El jove, però, es compadeix del trist Filocleó, i li permet convertir casa seva en un tribunal. El nou cas per al pare és jutjar al gos Labes, que és acusat d’haver robat un formatge sicilià. El gos és absolt enmig d’un judici absurd i falsejat. En els versos que segueixen, el fill alliçona el seu pare per tal que es comporti degudament abans d’assistir en un simposi. Com és d’esperar, una vegada més, el pare actua forassenyadament. L’obra clou amb una escena còmica de felicitat en què Filocleó embriac balla amb tres crancs, fills del poeta tràgic Càrcinos. 

Per a un lector no acostumat a una peça de la literatura grega antiga pot semblar tot plegat un batibull sense sentit. Ara bé, una minuciosa lectura revela que, per exemple, l’associació de les vespes amb els jutges, que representen tant el cor com Filocleó, no és casual. La tradició clàssica sovint ha emparat la imatge del vesper per descriure les tendències d’un caràcter obedient i reaccionari. En efecte, els mateixos jutges es defineixen com les bèsties que «si les irriten, són les més punxants i malhumorades». La imatge d’una vespa que punxa suggereix la possible  intromissió de partidisme en les seves decisions com a jutges. Són descrits com homes avariciosos i fàcilment manipulables. El caràcter dels vells es contraposa amb la del jove Bdelicleó, que no solament és  paternal, comprensiu i indulgent sinó també hàbil en la retòrica. 

Aristòfanes il·lustra de manera perspicaç el conflicte generacional a través de la inversió dels papers entre els personatges, com vivament evidencia l’escena en què el fill prepara el seu pare amb bones actituds i conductes socials abans d’assistir al simposi, és a dir, abans de ser presentat en societat com un home renovat i que d’una vegada per totes ha abandonat les velles pràctiques de jutge: malgrat s’espera que Filocleó tingui un caràcter autoritari i assenyat, exhibeix actituds infantils i ridícules, i consegüentment, el fill pren el paper de ciutadà responsable per redreçar els costums del pare. És interessant mencionar la visió de Cedric H. Whitman (1964) qui considera que quan un jove disciplina un adult, no es tracta pas d’un tema de progrés moral, ans d’un canvi d’ordre social, il·lustrat per l’arribada de nous valors.

En efecte, pare i fill testimonien respectivament la generació que havia lluitat a les Guerres Perses, i d’altra banda, els que es trobaven lluitant en la present Guerra del  Peloponès. El canvi cultural entre una guerra i l’altra sense dubte rau en el fet que Atenes havia canviat dràsticament tant en l’àmbit polític com econòmic, tot esdevenint la ciutat més hegemònica del món hel·lènic. La generació més vella abraça en l’obra aristofànica els valors tradicionals i conservadors de la democràcia, amb una fe cega en el sistema judicial. Un exemple de la reticent resistència al canvi és el moment en què, just abans de dirigir-se al simposi, Bdelicleó ordena al seu pare canviar-se el mantell per una túnica persa i unes sandàlies espartanes, cosa que el pare s’hi nega rotundament, ja que no són peces pròpiament ateneses. En canvi, la generació de joves atenesos es mostra hostil davant una ciutat que fa aigües i obertament crítica amb el sistema governat per les elits de Cleó.

La falta de virtuositat en els jutges per la interferència política i econòmica és assenyalada per Bdelicleó, qui acusa el seu pare d’haver esdevingut un submís, no tan sols d’un sistema corrupte sinó també de la seva pròpia ceguesa. Filocleó s’alça com a veritable antagonista de l’obra, ja que actua en desmesura. Per bé que pot semblar que Aristòfanes té una clara preferència per al jove Bdelicleó, és inevitable no apreciar la vanitat amb què tracta al seu pare al llarg de tota la comèdia, i particularment en el fals judici al gos. Bdelicleó vol que el seu pare abandoni els vells costums i deixi els tribunals, per tal que pugui gaudir dels menjars i dels banquets tal com ho fa ell. La frivolitat de ridiculitzar el seu pare davant dels seus companys, el vesper de jutges, sota les acusacions de ser un pèssim jutge, o la grollera manera de parlar-li durant el simposi, deixa entreveure el caràcter trivial d’una generació obsessa en erigir-se com els herois de la invencible Atenes. 

Malgrat que l’obra de Les Vespes conté passatges dignes de comentari en què l’autor defensa les seves comèdies de les condemnes que va rebre per part de Cleó, i  sense cap mena de dubte constitueixen bones fonts històriques sobre l’Atenes del segle Vè, és d’una habilitat sublim  l’enginy amb què fou capaç de representar les desavinences entre generacions, un tema tant inequívoc. Aristòfanes fa irreconciliables les postures del pare i el fill, ja que tot i els esforços del Bdelicleó per introduir el seu pare en els nous ocis del simposi, Filocleó és incapaç d’adaptar-s’hi, i còmicament hi fa el ridícul. I de la mateixa manera, Bdelicleó no mostra comprensió per la professió del seu pare. La desvirtut habita en tots dos personatges i la demagògia impedeix que puguin entendre’s, si és que hi ha possibilitat d’avenir-se. 

Val a dir que la validesa d’aquest dilema, de la convivència entre generacions, és encara persistent en les nostres societats. M’agradaria haver contribuït a fer de la lectura d’una obra que segurament per a molts és caduca un veritable mirall de moltes altres obres literàries o situacions actuals. No és certament el conflicte generacional un tema central en l’obra de Romeu i Julieta de Shakespeare? O no es presenta el canvi climàtic com un xoc entre generacions? És encertada la visió de Whitman en afirmar que les discrepàncies entre un pare i un fill no han de ser vistes com un avenç moral sinó com un canvi de valors. Si aquests són millores o pèrdues, rau en el judici de cada lector. 

Referències bibliogràfiques

Whitman, Cedric H. (1964). Aristophanes and the Comic Hero: Martin Classical Lectures.Cambridge, MA, p.144

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *